Ens havien dit que parléssim amb la Montse Poblador d’Estaís, que ella coneixia varietats i era aficionada a l’arboricultura. Ens va rebre i vam anar a veure els arbres que té plantats al voltant de casa seva, a Ca de l’Erça. Al jardí hi té pomeres de morro de llebre i cor gelat. A prop d’aquests arbres hi havia una pomera molt vella. La Montse ens va dir: “la meva mare, a aquesta pomera, li dive de sidra. Jo l’he vist sempre aquest arbre. Fa unes pomes àcides”. Aquesta va ser la primera vegada que algú ens donava indicis de que segurament al Pallars s’havia fet sidra. Després, buscant nous arbres, Pere de Cairilla ens van explicar que el padrí de Ca de Sireno, a Sorpe, n’havia fet. Un temps més tard, vam anar a dinar a casa l’Anna i el Marc a Pessonada. Vam portar sidra per acompanyar la carn. Com sempre, la mare de l’Anna va venir una estona. I parlant de la sidra ens va dir:

“A casa Gras de Massivert, a prop d’on jo soc filla, en feven de sidra. Amb pomes mosquines”.

Segurament, aquests no son casos aïllats. Tot i que la producció de sidra no era generalitzada,  és possible que en els pobles més allunyats dels circuits comercials, on abundaven les pomes i on l’aïllament hivernal devia ser una característica, l’elaboració de la sidra permetia comptar amb una beguda alternativa al vi.