La Història
El meu padrí parlava sovint de les Senyoretes, unes pomes rodones i dolces de les que en quedaven només dos o tres arbres a Seurí. Ell les apreciava perquè era la fruita dolça i fresca que es conservava més enllà de la tardor. Quan l’abundor vegetal de l’estiu ja havia passat i les menges es feien més monòtones. Padrí pelava parsimoniosament amb la seva pallaresa aquelles pomes grogues, de galta vermella, assegut a la vora del foc.
“Mira que son bones, i ja se n’acabe de perdre la mena!”.
Vam tardar força anys a donar importància a aquelles varietats de fruita que singularitzaven cada poble, cada indret, de la muntanya i del Pla. Varietats que havien estat batejades per alguna de les característiques que les singularitzaven: senyoretes (de galta vermella) o del picot; morro de llebre; verdes donzelles; cor gelat, cara lletja; bellesa de Roma… Cada poma viatjava agafada de la mà d’unes persones que les havien cuidat, empeltades potser pels seus padrins o repadrins…
Cada poma contenia una història. I ara, aquelles històries s’estaven perdent. Com es perdia tota la biodiversitat cultivada que atresoraven.
L'origen
Vam plantar un viver de salvaguarda amb més de quaranta varietats. I no només pomes amb nom; també pomes bordes o mosquines… com l’arbre de la Farrana, el del prat de Pessa, el de Rellos, l’arbre de casa Romaió… En aquella plantació hi havia inicialment només un sentit de preservació. De mantenir viva una memòria que nosaltres associàvem a la persona que ens havia ensenyat l’arbre; però també amb voluntat de preservar una diversitat genètica, perfectament adaptada al lloc on creixia; un llegat agrícola i cultural. El problema era que la feina era inabastable. A cada poble, hi havia tot un món de pomeres; de fet, tot un món de fruiters…
El sentit de tot plegat
Calia buscar un sentit més a aquella plantació. Algun fil conductor que definís un camí i ens ajudés a donar rellevància a les històries d’aquells padrins. I el vam trobar quan vam descobrir la pomera de sidra d’Estaís! En aquell moment, tot va agafar una nova perspectiva. Al Pallars s’havia fet sidra! Hi havia testimonis a Sorpe, a Massivert (al límit entre el Pallars Jussà i l’Alta Ribagorça) i ara la pomera de sidra de ca de l’Erça d’Estaís. Així que, vam focalitzar els esforços en preservar les varietats que ens poguessin donar un millor most per fer sidra.
Un llarg camí d'aprenentatge
I aquest aprenentatge s’ha allargat durant més de 10 anys. Buscant pomes i aprenent a fer sidra. Els nostres amics bascos ens animaven, i els nostres amics cuiners també. Vam ampliar la plantació amb pomes dolces, àcides, amargants… Algunes amb nom, altres mosquines. Fent proves i més proves, fins que vam creure que teníem la recepta que buscàvem i les pomes que ens la poden proporcionar. Totes les pomes que donen color a la nostra sidra. Una sidra diferent, de muntanya, amb personalitat pròpia.
La plantació
La nostra és una plantació molt petita, però també molt rica. Conté 300 arbres de 100 varietats seleccionades. I ho fem al Camp de Masover, que ens venen els fills del Pepe, el millor amic del meu pare. Un camp que el Ton de Bolunya va conrear durant 60 anys i al que ara donem una nova vida i un nou sentit. Hem canviat el peixent de vaques i ovelles per pomeres.
Una història darrera de cada sidra
Ens agradaria que aquesta sidra expliqués totes les petites històries que hi ha en aquestes pomeres. Que les pomes senyoretes que el meu padrí pelava amb la pallaresa i que feien tant bona olor visquin uns anys més; si tot va bé, molts anys més.
Una pomera... una vida
- La poma senyoreta de padrí i de Daniel de Llacai
- La poma del plàtan del Jaume d’Altron
- La poma de l’hort de casa Romaió de l’Amado a Useu
- La poma de sidra de Ca de l’Erça d’Estaís
- La groga d’Esterri del Josep de Marxant
- La reineta verda de la Remei de Casa Mainet
- La cara lletja del Josep de Cosant de Balestui
- Les nostres pomes i nosaltres
La sidra al Pirineu
Ens havien dit que parléssim amb la Montse Poblador d’Estaís, que ella coneixia varietats i era aficionada a l’arboricultura. Ens va rebre i vam anar a veure els arbres que té plantats al voltant de casa seva, a Ca de l’Erça. Al jardí hi té pomeres de morro de llebre i cor gelat. A prop d’aquests arbres hi havia una pomera molt vella. La Montse ens va dir: “la meva mare, a aquesta pomera, li dive de sidra. Jo l’he vist sempre aquest arbre. Fa unes pomes àcides”. Aquesta va ser la primera vegada que algú ens donava indicis de que segurament al Pallars s’havia fet sidra. Després, buscant nous arbres, Pere de Cairilla ens van explicar que el padrí de Ca de Sireno, a Sorpe, n’havia fet. Un temps més tard, vam anar a dinar a casa l’Anna i el Marc a Pessonada. Vam portar sidra per acompanyar la carn. Com sempre, la mare de l’Anna va venir una estona. I parlant de la sidra ens va dir: “A Massivert, d’on jo soc filla, en fèvom de sidra. Amb pomes mosquines”.
Segurament, aquests no son casos aïllats. Tot i que la producció de sidra no era generalitzada, és possible que en els pobles més allunyats dels circuits comercials, on abundaven les pomes i on l’aïllament hivernal devia ser una característica, l’elaboració de la sidra permetia comptar amb una beguda alternativa al vi.
